Entrevista BONDIA

publicado en: General | 0

Puede leer está entrevista el el Diari BONDIA

El productiu confinament d’Àlex Puig, amb trilogia i manual d’escriptura

Per a nens i joves de deu a noranta anys. Amb aquesta amplitud de mires es llança al terreny de la novel·la juvenil Àlex Puig, que engega el que serà una trilogia, la dedicada als guardians de l’Okan –ara ens explicarem millor– una d’aquelles que creen tot un univers. Aquest, habitat per ratolins. Se situa en l’estela, “però a molta molta molta distància”, adverteix l’autor, de la nissaga protagonitzada per Harry Potter o l’increïble però versemblant mon fantàstic creat per Tolkien a El senyor dels anells. La trilogia desplega la vida als set regnes, un univers poblat per ratolins, dèiem, però que conviuen amb altres animalons, com ara erissons, aranyes, granotes, grups socials i ètnics que també es veuen immersos en guerres territorials, campanyes de conquesta, conspiracions, assalts al poder. Vaja, animalons que actuen al més pur estil dels éssers humans. “El que més gràcia em va fer d’entrada era poder situar la visió del món des de la perspectiva d’algú a qui tothom es vol cruspir”, explica Puig. Flamant guanyador de la passada edició del premi de narrativa fantàstica Juli Verne, que forma part del cartell de la Nit Literària, amb Bunraku, Puig s’ha mogut sempre pel terreny de la fantasia i la ciència-ficció. Tot i que amb obres més decididament per a adults. Per tirar endavant amb la primera proposta de la sèrie, La última guía, Puig engega un Verkami. Són bons temps per a aquesta lírica? “Bé, jo crec que he fet un treball de llarg recorregut, que s’anirà publicant fins al Nadal del 2021” i de totes maneres, puntualitza, “veig que fins i tot en aquests moments en què no estan les butxaques per a gaires compres, la gent està anant a buscar llibres”. La primera meta és completar els diners per a la impressió del primer llibre, d’aquí fins al juliol. Després li queden en cartera El corazón del Okán i La batalla de Mouseburgo. Tres narracions que va escriure fa uns anys, explica, i que fa uns mesos va decidir treure del calaix; els va donar als lectors beta i l’entusiasme de la resposta l’ha empès. Com la resta de la humanitat o quasi, Puig s’ha passat l’últim mes tancat a casa –agent de policia, al seu equip els van dividir en dos grups: ara li ha tocat tornar als carrers– un temps que ha aprofitat per enllestir un nou treball. El producte del seu confinament serà Cómo escribir un libro en tres meses. Ell ho ha reduït a un.

© Alba Doral y Diari BONDIA – 29 de abril 2020

Booktrailer Guardianes del Okan

publicado en: Escritura, Fantasía | 0

Ya está disponible el Booktrailer de Los Guardianes del Okan. La nueva novela de Alex Puig. En breve estará disponible la primera parte: La última Guía.

La serie de fantasía épica la componen, además, El corazón del Okan (segunda parte) y La batalla de Mouseburgo, tercera y última parte de la saga.

En breve se pondrá en marcha una campaña de crowdfunding.

Leana, una ratona insegura, se prepara para pasar la prueba final que la convertirá en Guía. Enfrascada en una aventura donde aprenderá los secretos y las habilidades de los Guardianes del Okan, descubrirá el valor y la fuerza que escondía en su interior. En su viaje se cruzará con las malvadas ratas, que ansían el corazón del Okan a toda costa. Leana y su grupo se enfrentarán a peligros y adversidades para evitar la invasión. En esta ardua tarea deberá aprender que significa ser Guardiana y porque su marca es más poderosa que las demás.

Si quieres saber más sobre la saga, puedes visitar el sitio los Guardianes del Okan. Allí puedes leer gratis los dos primeros capítulos.

Plantilla Ficha Personaje

publicado en: Artículos, Escritura | 0
personajes game of thrones

Tarde o temprano, si te dedicas a plasmar negro sobre blanco las historias que se fraguan en tu cabeza, necesitarás unaficha de personaje. En las siguientes líneas te explicaré para que sirve y te facilitaré una plantilla de ejemplo para que puedas usarla o crearte la tuya propia.

¿Qué es una ficha de personaje?

Simple: una ficha de personaje recoge aquellos datos característicos de tus personajes, principales o secundarios, que necesitas tener en cuenta a la hora de escribir la historia, ya sea un relato corto o una novela. En la ficha se incluyen datos relevantes, historiaafiliacionescualidades especiales, su apariencia y tantos ítems como consideres oportuno.

Hay muchos tipos de fichas, cada escritor debe usar la suya propia. En mi caso os facilito una que me va especialmente bien. La que uso con todos mis personajes principales. Tienes permiso para descargarlareplicarlamejorarla o incluso ignorarla, al fin y al cabo es un recurso que pongo a tu disposición para que lo uses en la forma que consideres conveniente. Verás que es muy simple. Rellena cada uno de los ítems, o los que consideres apropiados, está claro que un personaje principal necesita un mayor nivel de detalle que uno secundario, o que uno que solo tiene una aparición fugaz y es irrelevante para la historia. En “Escribe tu LIBRO en 3 MESES“.

Tapa blanda y ebook

Puedes descargar la plantilla aquí (por supuesto es gratis): LINK.

Que no te desanimen la cantidad de preguntas, no tienes porqué completarlas todas y tampoco tienes porqué completarlas en orden. A mi me funciona ir rellenando a medida que pienso en cómo es el personaje si estuviese vivo. A menudo implica ir subiendo y bajando, de pregunta en pregunta, según afinas cada uno de los detalles. Te garantizo que es una experiencia única, lo más parecido a ser un científico “loco” creando un ser vivo en un laboratorio. Cuándo finalices podrás gritar: “¡está vivo, vivo!”.

Adelante, prueba a crear un personaje. Después puedes hacer lo que quieras con él, como por ejemplo matarlo, si lo hace George R. R. Martin tú también puedes.

personalidades

Este artículo apareció originalmente en Ideas de un Cerebro de tinta (pinche en el título para ir directo al blog de Alex Puig).

© Alex Puig – Septiembre 2017 – Abril 2020.

El preu de la fama

publicado en: Escritura, Sin categoría | 1
L'Home del puro gris llum.jpg

La Carla vomitava al carreró del tuguri on havia estat actuant. No solia beure a les actuacions, però estava fins als nassos d’aquella mena d’antres, dels altaveus de mala qualitat, de la merda de paga i d’un públic desagraït que no parava de xerrar. La Carla es va eixugar la boca amb el dors de la mà i va asseure tremolosa al graó de la vorera.

«Què dimonis estic fent?», va pensar amb amargura. La porta del darrere del bar es va obrir i un borratxo va sortir a rodolons per vomitar al seu costat.

–Ecs! –va dir la cantant. Es va aixecar i, fent ziga-zagues, va endinsar-se pel carreró.

Quan va començar la seva carrera no imaginava que seria tan difícil. Tenia tot el que es necessitava per ser una gran estrella: una veu bonica i potent, amb un registre de gairebé tres octaves; un bon nivell de dansa, doncs havia fet classes durant els últims dos anys, i també era bufona! Tenia els ulls blaus, la cara ovalada de nina i una insinuant piga al pòmul dret. Havia trucat a totes les portes que se li havien acudit, fet concurs de ràdio, enviades maquetes a totes les discogràfiques… Tot per res. Què havia de fer per triomfar?

–Hola Carla –va dir una veu aflautada.

Un home prim i ben vestit estava repenjat a la paret sota l’únic fanal que quedava sense trencar. Duia ulleres de sol, tot i ser de nit, i un puro fumejava als seus dits, embolcallant-lo amb una boira d’olor dolsa i penetrant.

–Ens coneixem? –va dir la Carla amb veu pastosa.

–He estat seguint la teva carrera. Tens una veu meravellosa.

La Carla es va acostar a ell pensant que amb aquell tres peces gris fet a mida, el bigotet ridícul i el maletí negre vora els peus, feia pinta de banquer.

–Tens tot el que cal per ser una gran estrella, ho sabies? –va continuar l’home del puro apartant-se de la paret–. I jo et puc ajudar.

–Com? Ets un cercatalents?

–Podríem dir-ho així… Carla, vols ser una estrella? –va dir l’home del puro baixant les ulleres de sol i deixant veure uns brillants punts vermells.

La Carla va ensopegar amb la vorera en el seu afany per apartar-se d’ell.

–Q-què ets? –va tartamudejar aixecant-se tan ràpid com va poder.

–Importa gaire? Amb el meu ajut aconseguiràs la fama. No més tuguris de mala mort; prou de fer maquetes sense rebre respostes. Et parlo de contractes milionaris, concerts en camps de futbol, paparazzis, entrevistes… –Mentre parlava, l’home feia cercles al seu voltant, embolcallant-la amb el fum blanc i dolç del puro– Tens el talent necessari, només et falta un cop de sort. Un copet que jo et puc donar. Així que digues, Carla, vols ser una estrella?

Es va aturar davant d’ella. Al centre dels vidres foscos s’entreveien els punts vermells que la miraven fixament.

–A canvi de què? –va escoltar-se dir la Carla.

–Una ximpleria de no res, només has d’escollir una mania.

–Què?

–Una mania, una extravagància… Com vols ser de famosa?

–Com de famosa? –va preguntar confosa la Carla.

–Veuràs, la mania ha de ser proporcional a la fama que vols tenir: com més complicada de complir més fama tindràs –va explicar l’home del vestit gris amb paciència–. Pot ser qualsevol cosa: que les cortines siguin d’un color en concret, o que sempre hi hagi una marca d’aigua al camerino. El que vulguis. Però ha de ser original, no val copiar-la d’altres famosos!

La Carla va pensar que tot allò no era real, tot i així, va demanar:

–I què passa si no ho puc complir?

–Que deixaré de donar-te un cop de mà.

–I ja està? –va preguntar incrèdula.

–Ja està. Tu t’assegures que es compleixi amb la teva mania personal i la resta és cosa meva. Així doncs, tenim un tracte?

La Carla es va mossegar l’ungla del polze mentre intentava decidir-se. Finalment va assentir.

–Perfecte! Només cal que escullis la teva mania –va dir l’home del puro traient un paper del seu elegant maletí.

La Carla va rumiar en la mena de manies que tenien els famosos.

–Que les tovalloles siguin de color malva i de cotó orgànic –va dir al cap d’un moment.

–Això no et farà molt famosa –va advertir l’home del puro mentre escrivia.

–I que duguin el meu nom brodat a mà! –va afegir ràpidament la Carla.

–Millor.

–Han de ser completament noves i no les pot fer servir ningú més!

–No seràs molt famosa, però en trauràs un bon profit venen les tovalloles.

–No, perquè les hauran de cremar quan les hagi fet servir una vegada –va dir la Carla desafiant.

–Ara ens comencem a entendre –va dir l’home del puro alçant els ulls vermells per sobre les ulleres.

–I l’habitació haurà de ser tota blanca, fins i tot els mobles! I els llençols del llit hauran de ser del mateix color malva, del millor cotó del món…

–Cotó egipci –va col·laborar l’home del puro.

–I voldré divuit rams de tulipes vermelles a l’habitació i al camerino –va acabar la Carla. Li faltava l’alè de tan ràpid com havia dit les últimes paraules.

–Divuit en total?

–Divuit a cada lloc.

–Bé, crec que és suficient. Només has de signar –va dir l’home del puro satisfet.

La Carla va agafar el document i el bolígraf que li allargava i, tremolosa, va signar. Tan bon punt ho va fer, l’home del puro va treure-li de les mans.

–Perquè quedi tot ben entès: el talent depèn de tu, jo m’ocupo que la gent adequada s’assabenti que existeixes. Un cop arribis a un grau de fama suficient… diguem que quan emplenis el teu primer palau Sant Jordi, hauràs de complir amb la teva part del tracte –va dir mentre guardava el contracte al maletí–. Això vol dir, siguis on siguis: a casa teva, un avió, un autobús, un hotel… Els requisits s’han de complir al peu de la lletra. Tots.

La Carla va assentir. De sobte li havien tornat les ganes de vomitar, es va blegar i va treure el que li quedava del sopar.

–Un plaer fer negocis amb tu –va dir la veu aflautada.

La Carla va aixecar el cap però l’home del puro havia desaparegut. Només quedava el fum blanc que a poc a poc s’esvaïa pel carreró. Mentre intentava decidir si ho havia somiat tot, el mòbil va vibrar dins la butxaca dels texans. La Carla va mirar la pantalla i es va haver d’asseure a la vorera. El missatge deia:

«Demà tarda, entrevista amb el director de la discogràfica. Posa’t guapa! Ho has aconseguit! J ;)»

© Elisabeth Zorita