© Il·lustració Montse Mayol

No coneixia a l’home que li va donar el diari. Va aparèixer a casa seva i li va dir que escrivís com es sentia, que allò l’ajudaria. Ella va agafar-lo, murmurant alguna paraula d’agraïment i l’home va marxar.

L’endemà tenia un dels dies difícils. No un d’aquells on plorava sense parar, que eren la majoria, si no un d’aquells on volia cridar a tothom que la deixessin en pau. Donar cops i llençar coses. En un dels rampells va agafar el diari. Tot i ser gruixut i amb l’enquadernat de cuiro, no pesava gens. El va obrir. Les pàgines eren d’un desagradable color beix i en un petit apartat prop del llom, hi havia una ploma d’un negre deslluït. Els seus dits la van acaronar i tot seguit la va agafar i va començar a gargotejar furiosament. Quan es va aturar amb la respiració agitada, la ràbia l’havia abandonat.

I no va tornar.

Ni amb els veïns, ni amb sa germana. Ni tan sols quan el Dodi, el gos de la veïna, va mossegar l’última joguina que li quedava d’ell. L’única que l’Emma no s’havia endut “pel seu bé”. Es va quedar mirant com el cadell fuetejava el cap fins a destrossar-la. Va recollir els pedaços, els va deixar sobre la taula i va començar a plorar.

El diari era al seu costat, obert. Entre sacsejades d’espatlles i sanglots, va agafar la ploma i va deixar-ho anar tot. Amb lletra petita, quasi il·legible a causa de les taques borroses que les llàgrimes anaven deixant per tot arreu. Va escriure fins que els ulls es van assecar.

I els plors no van tornar.

L’endemà va sortir de passeig. Els veïns la miraven amb compassió. La paraven i li donaven ànims, recordant-li el que havia passat. Ella sabia que s’hauria de sentir trista. Recordava que ahir mateix se’n sentia. Però ja no, i es va sentir culpable.

Al entrar a casa va veure el diari sobre la taula, obert. Estava segura que l’havia tancat. Les pàgines eren d’un suau color crema i la ploma d’un negre opac. Tremolosa, s’hi va acostar i el va agafar. Pesava més del que recordava. El cuir suau a les seves mans, l’invitaven a obrir-lo. A escriure. A desfer-se d’aquella angoixa. Sense adonar-se, ja tenia la ploma a la mà i emplenava les pàgines.

La culpabilitat i l’angoixa van desaparèixer.

Va tornar a la feina i els dies van anar passant. Fins que va conèixer un noi.

El diari va aparèixer a la tauleta de nit. Les fulles havien mudat al marfil i la cridaven perquè les omplis de la seva joia. I ella, obedient, ho va fer.

Al matí, va buscar allò que tant li agradava d’ell i no ho va trobar. L’amor havia desaparegut. Va mirar horroritzada el diari que reposava a la tauleta. La coberta de cuir llustrós, semblava tornar-li la mirada amb sorna.

Si hagués pogut, s’hauria maleït per haver escrit una sola ratlla. Però l’únic sentiment que li quedava era la por.

Amb mans tremoloses, va agafar la ploma que s’havia tornat negre brillant i va abocar-hi el terror que sentia. En acabar, va mirar amb ulls buits les paraules que havia escrit.

Mentre ella tancava el diari, les cobertes de cuiro van cruixir de satisfacció.

© Elisabeth Zorita